D'enciclopèdies

 

En múltiples ocasions els humans han intentat recollir en un sol cos de continguts tot el saber de la humanitat. Les enciclopèdies i els diccionaris han sigut el resultat d'aquest interès. La més famosa, tot i que no la primera, és sens dubte l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert. Un projecte que comença privadament i acaba essent una qüestió d'estat, tant que s'acabarà anomenant Encyclopédie Française.

Després han sorgit moltes enciclopèdies que volen ser un recull del saber. Avui Internet ha fet que moltes quedin obsoletes, o siguin inviables econòmicament (fa ben poc la famosa Enciclopèdia Britànica ha decidit deixar d'editar-se en paper i tenir sols l'edició digital). Quelcom similar al que passa amb la premsa impresa, el món digital desbanca progressivament a l'imprès, al menys en el que a noticies i enciclopèdies té a veure.

A Internet el fenomen de les enciclopèdies té en la Wikipedia, que es denomina a sí mateixa com enciclopèdia lliure, un representant d'enorme pes que ha desbancat a totes les demés. Tot i que la majoria de professors ens diuen als estudiants que tinguem cura amb les consultes a la wikipedia per la manca de rigor, no és menys cert que la immensa majoria de nosaltres, i amb tota seguretat d'ells, ens hi adrecem possiblement a diari. En ella hi trobem més de vint milions d'articles en més de dos-cents idiomes. Val a dir que, les diferents versions, és a dir edicions en distints idiomes, tenen una qualificació diferent segons la crítica, així l'edició en anglès té una valoració molt positiva, en canvi l'espanyola deixa més que desitjar. Tot i que pretén tenir un punt de vista neutral no sempre s'aconsegueix i les discussions són inevitables. Amb tot, la seva política de millora fa que els artiles mai siguin definitius i puguin ser revisats constantment.

Creada al 2001 en només deu anys ha esdevingut un fenomen a la xarxa essent un dels llocs web més visitats de tots. Com sempre, alguns països temorosos del coneixement, com ara Xina, han bloquejat l'accés a algunes de les seves pàgines.

Es rellevant el seu impacte en els mitjans, alguns diaris extreuen les seves noticies de la wiki sense contrastar la informació ni fer cap investigació. Alguna crítica també fa incís en la relació que bona part dels administradors, que s'ocupen de gestionar els continguts, tenen amb empreses multinacionals i capitalistes que els fa ser parcials i conservadors (una altra manera de control).

No es pot negar el valor de l'enciclopèdia en línia però segurament li fa falta algun mecanisme que permeti tenir un filtre més gran i efectiu de les falses informacions i les manipulacions a què es veu sotmesa.

Amb tot, en molts aspectes resulta summament útil i de ben segur seguirem consultant-la.

La realitat del món

La nostra societat es caracteritza per ser una societat de consum. La immensa majoria de les persones consumim de manera acrítica allò que altres ens subministren, sigui això menjar, moda o informació. En la informació el cas és especialment greu ja que conforma les idees que es mouen i com cal resoldre els conflictes en els que estem immersos.

El menjar en mal estat es sol retirar del consum per no perjudicar la salut de les persones, però no passa igual amb les informacions “basura”. Crítiques no contrastades, falsedats, noticies interessades, mentides, impostures composen sobremanera el ventall de les noticies que arriben a la ciutadania.

Un dels periodistes amb més prestigi que hi ha hagut als darrers temps, Riszard Kapuscinski¹, ja va fer notar que els mitjans no reflecteixen la realitat del món. De fet, a bona part del planeta els mitjans no informen de res, perquè no hi són o perquè, si hi són, sols serveixen com a divertiment. La multiplicació dels mitjans de comunicació ha tingut com a conseqüència la fi del periodisme d'investigació i el fet de convertir la informació en mercaderia on, com no pot ser d'altra manera, el que prima és el benefici.

Aquest benefici ha fet que el capital fluís cap als mitjans, quelcom que anteriorment no es produïa de manera tan notable. Així, avui, els directors de les grans agències de noticies són economistes i no periodistes.

La mercantilització de la informació ha fet que els mecanismes de veridificació i control quedessin arraconats. Les informacions són noticia no perquè tinguin importància en sí, sinó per la notorietat que els mitjans els atorguen. Així, mentre es diuen banalitats que venen, altres fets importants que passen arreu queden en la més absoluta ignorància. Els sistemes moderns de comunicació, les TIC, fan que el periodista perdi autonomia i estigui sotmès a tot hora i a tot arreu a les directrius dels qui controlen els mitjans.

El resultat de tot plegat és que la història ha esdevingut telefalsificada. La humanitat resulta cada dia més depenent d'aquesta falsificació esbombada a tort i a dret. Si la dictadura fa servir la censura la democràcia fa servir la manipulació i qui rep les conseqüències sempre són els mateixos, la ciutadania.

Segons Kapuscinski una part de la culpa és de la pròpia ciutadania, que resta presa de la seva manca de gust, d'una inèrcia de demanda d'escombraries informatives, ja que a pesar de tot, també hi han mitjans i professionals compromesos, hi ha informació veraç i hi ha programes fets sota una reflexió profunda i sòlida.

Cal anar-los a buscar, però.

1Riszard Kapuscinski. Reflejan los media la realidad del mundo? Le Monde Diplomatique, juliol-agost de 1999.

Biopoder

El principal propòsit del poder és perpetuar-se, i per a tal fi, empra tot els mitjans que té al seu abast. Els mitjans de comunicació són fonamentals per a generar una opinió pública favorable que legitimi la seva existència. Però no sols es manipulen les mentalitats i les disposicions que regulen la vida i el pensament sinó que, com bé va assenyalar M. Foucault, també és regula el cos i les disposicions més biològiques. El que ell va anomenar biopoder.

El biopoder s'interessa més pel control del cos i de les emocions dels individus que no dels aspectes més relacionats amb la polís. Allò biològic acaba essent considerat un element polític. El poder deixa de ser coercitiu per a esdevenir productiu, un fet indissociable de la societat capitalista. Ja no es regula allò social institucionalment sinó emocionalment. No es tracta tant d'exercir la llibertat sinó el control.

El poder es dedica a gestionar la realitat i disciplinar les poblacions perquè siguin i pensin tal i com al poder li interessa, no als individus. Així, apareix la multitud i l'estadística com a element valoratiu que desbanquen a l'individu i als drets polítics. Com assenyala R. Alcoberro¹: “La política de tipus neoliberal no busca colonitzar un espai físic, sinó conformar/disciplinar les ments i els cossos dels individus”. El resultat final d'això és que res del que passa és espontani. Acabem tenint una societat d'éssers domesticats.

La veritat i la mentida sobre el món ens venen donats, són construïts, pel poder de torn. Democràcia i totalitarisme és donen la mà en aquesta realitat. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper destacat en tot aquest fet al emetre i proposar la realitat que al poder li convé. 

1R. Alcoberro. Aproximació al concepte de biopolítica. http://www.alcoberro.info/planes/biopolitica4.html

El paper manipulador

Són moltes les persones i pensadors que confirmen el paper manipulador que els mitjans de comunicació tenen en el tractament de la informació. I quan parlem de manipulació inevitablement parlem de manipulació política. Com bé diu J. C. Monedero: “En aquest context parlar de llibertat d'expressió és un sarcasme”. Les xarxes socials, els mitjans alternatius, que no estan vinculades als interessos de les gran corporacions, són l'única salvaguarda de la possibilitat d'una informació veraç.

Acumulació excessiva?

El coneixement humà, un fet acumulatiu, ha anat creixent de manera exponencial al llarg dels temps. Segons alguns càlculs han existit uns cent mil milions d'humans, set mil milions dels quals viuen avui, tots contribuint a expandir el coneixement del món. Hi ha hagut tres grans esdeveniments que han empès enormement aquest desenvolupament, l'escriptura, la impremta i Internet. L'aparició de l'escriptura fou un fet cabdal en l'acumulació del saber, ja que permetia fixar-lo fent innecessària la presència dels interlocutors i, alhora, reflexionar de manera més acurada sobre el que es volia dir. La impremta va fer més fàcil la còpia (això que avui per molts és un delicte) i la distribució i Internet ha donat un impuls insospitat a la transmissió de dades i informacions arreu.

Des de l'aparició de l'escriptura, s'han escrit al voltant de cent trenta milions de llibres. No està gens malament, segurament ens durà una estoneta llegir-los tots (al ritme d'un cada dia, al voltant de tres-cents setanta mil anys). I sembla que avui, en sols uns pocs anys, serem capaços de doblar aquest número. Clar que no tots són una font de coneixement o saber, n'hi deu haver una bona pila que són narracions, banalitats, mentides, falsedats, coses intranscendents, o simplement recopilació de dades sense valor. Fa no fa el mateix que trobem a la xarxa d'avui. Serviria d'alguna cosa llegir-los tots?

Borges va imaginar la biblioteca de Babel, una biblioteca que, tot i finita, tenia una vastitud enorme, i on el seu ordenament caòtic feia inútil cercar-hi res. Bé, certament no és el mateix a Internet i el món actual de la producció i enregistrament de coneixements, però si resulta impactant la dificultat d'abastar tot aquest gruix de textos i imatges que ens envolten i poder-ne extreure coneixement. Un es pot quedar enredat per camins sense sortida i, el pitjor de tot, sense adonar-se'n.

Això ens du a la que s'ha anomenat "La societat de la ignorància". Dins d'aquest maremàgnum d'informació un es troba sol per intentar esbrinar quina i què és la informació rellevant i vàlida. Les possibilitats de la xarxa ens posen el món als peus. Biològicament el nostre cervell segueix sent el mateix que el dels humans de fa milers d'anys. Reconstruir un discurs enfront de tanta informació és molt difícil. La informació ens supera, i això pot donar lloc al desànim i l'abandó. La ultra especialització que ha atiat el món contemporani és negativa, convé empènyer la interdisciplinarietat per a assolir un millor coneixement del món.

Francis Bacon deia que el coneixement és poder, després Hobbes va distingir entre coneixement filosòfic (fruit del raciocini) i coneixement empíric (hi ha una poma a la taula). El coneixement empíric no du a res, el filosòfic ens permet esbrinar les conseqüències dels actes que emprenem. Una cosa és saber que va existir Sòcrates i una altra què deia, quin era el seu pensament. Les dades nues serveixen de ben poc.

Per tant, l'educació ens hauria de conduir a saber què fer amb les dades i no a acumular-ne.

Els filtres de la teranyina

Hi ha filtres que afecten la informació que ens arriba. El control de pensament no és exclusiu dels països totalitaris, com Corea del Nord o altres afins. Ningú és capaç, o són molt poques les persones que poden, de prendre decisions ben informades, és a dir, sempre depenem dels mitjans i dels periodistes perquè ens expliquin quina és la veritat i què cal fer. Per dir-nos, en definitiva, com són els fets.

En un món ideal seriem un poble crític on les idees es discutirien i a través del diàleg podríem arribar a conclusions pertinents. Però la realitat és una altra. Encara que a la immensa majoria de governs se'ls ompla la boca parlant de democràcia, el poder depèn sempre d'un cert ordre polític i social, i per a aquest ordre la democràcia és una amenaça. Així, els mitjans, font d'informació del poble, sempre són un element controlat per part del poder per poder controlar l'opinió del poble

La informació es distorsiona per qüestions sistèmiques que ajuden a les elits, i es genera una onada que s'amplifica i es manté per sí mateix. Els mitjans mai són imparcials. En un sistema guiat pel mercat la propaganda i la publicitat que ajuda als qui controlen el mercat és inevitable. Els mitjans serveixen als seus amos i no al poble. Els mitjans, que inevitablement tenen uns propietaris, són renuents a que aparegui quelcom que contradigui els interessos dels propietaris. Però ho són d'una manera subtil i discreta.

Segons Chomsky i Herman¹ hi ha cinc filtres bàsics en els mitjans de comunicació:

1º- El diner, les ingents fortunes són les propietàries de les grans cadenes de difusió d'informació, televisió i premsa, i sols permeten passar allò que els interessa. Certament hi ha blogs i hi ha Internet, que suposadament són lliures, però la seva incidència, ara per ara, encara no té la rellevància que tenen les grans cadenes d'informació.

2º- La publicitat, els mitjans privats fonamenten bona part dels seus ingressos i pressupostos en la publicitat, el que els abarateix però, també, els fa més atents a les necessitats dels qui s'anuncien que a les del públic. La informació rellevant pel public no convé. Coses inquietants o complexes, d'importància social, canvien l'humor del públic i el fan menys dòcil i àvid a la compulsió comercial. Per tant, més que informar el que es fa és entretenir. La informació es fa concisa, relativa a la imperiositat de l'anunci.

3º- Les fonts d'on sorgeixen les informacions, gairebé sempre solen ser oficials, governamentals o sistemes de mercat lligats a grans mitjans (les grans agències de noticies) que donen informació parcial però faciliten als mitjans la cerca de dades per omplir els seus editorials, sempre donen informacions esbiaixades.

4º- Flux o reaccions negatives per part de les elits, governants i/o persones de rellevància social criticant els qui surten del guió, per mitja de cartes, aparicions públiques i alineaments amb els mitjans.

5º- L'anticomunisme. Fins no fa gaire el més important però, avui, substituït per altres com l'antiterrorisme o l'antidroga. En tot cas, creuades de caire apocalíptic que impulsen idees com ara la seguretat nacional, o la defensa de la democràcia. Sempre signifiquen acabar coartant les llibertats cíviques i/o la ingerència en els afers d'altres països.

No es tracta d'un gran complot, sinó d'un control subtil. Uns filtres que si bé no estan tots alhora sí estan tots d'alguna manera i cal tenir-los en compte per a saber que, els mitjans, només ens diuen una part de la història.

Chomsky, Noam; Herman, Edward S. (1988). Los guardianes de la libertad. Crítica. Barcelona 2009.

1

El que ens fa humans

Per Aristòtil, el que ens feia humans, és a dir, ens distingia dels animals, era la capacitat de raonar, en canvi, per Rousseau, el que ens faria humans seria la capacitat de ser lliures. Els animals són com són i no hi ha volta de full, una espècie animal és igual avui a com ho era fa deu mil anys, té unes funcionalitats biològiques que desenvolupa el més que pot i prou. Els humans, en canvi, podem canviar i, així, tornar-nos més imbècils del que érem. O no, també hi cap tornar-nos millors. En qualsevol cas, el que està clar és que canviem, no el nostre funcionament biològic o patològic, fisiològic, però sí la nostra comprensió del món i el nostre funcionament intel·lectual i social. Vet aquí la cultura com a motor d'aquest procés.

Quin mecanisme fem servir per aquest canvi? Inevitablement ens dirigim cap a un model. De la mateixa manera que una planta es dirigeix al sol per a poder desenvolupar les seves potencialitats com a planta, els humans ens emmirallem en altres humans a fi de desenvolupar les potencialitats que ens permet el fet de ser humans, és a dir, de ser lliures. En base al que altres humans han fet i han dit, o sigui la societat en què creixem, és com ens fem a nosaltres mateixos. La societat és quelcom que ja ens ve donat i ens fa. La cosa és, això que ens ve donat, ens permet fer-nos en llibertat? Ens permet emancipar-nos com a éssers humans? O ens fa més imbècils?

La llibertat consisteix en la possibilitat de triar, i per que això pugui ser cal, d'una banda haver après a discernir, i de l'altra, tenir opcions diverses, en cas contrari, la tria és impossible. Si el sistema en què vivim no ens ofereix aquestes possibilitats no estem vivint dins d'un sistema social que possibiliti desenvolupar-nos com a éssers humans.

De tot això es desprèn que és de summa importància què se'ns està trameten culturalment, quines opcions se'ns estan donant, en què ens emmirallem, en què ens podem emmirallar i, per tant, que els canals per on aquest gruix d'informació ens arriba no impedeixin el fet de ser humans, o sigui, lliures.