Comunicant publicitat

La societat de consum no ha estat un fet espontani amb el que ens hem trobat. Ha calgut molts esforços a fi d'arribar-hi. Especialment uns esforços que es posen de relleu al principi del segle XX.

Els empresaris i economistes s'adonen llavors que el benefici del capitalisme sols pot sorgir en una societat que consumeix a dojo. És a dir, en un consumidor sempre insatisfet. La prosperitat econòmica es basava, es basa, en la creació organitzada d'una societat insatisfeta. Va ser en aquest moment que apareix el màrqueting com element cabdal de qualsevol empresa¹.

L'objectiu del màrqueting és senzill, generar necessitats i així, després, poder satisfer-les. La publicitat va passar de proposar una informació descriptiva dels productes a emetre reclams de caire emotivista i d'estatus. La moda, quelcom fins aleshores elitista i minoritari, va fer acte de presència de manera destacada en el mercat de qualsevol article, tot quedava passat de rosca ben de pressa, a banda de començar a produir productes obsolescents. Això era ser modern. Els objectes van començar a tenir cognom. Les marques, una cosa fins aleshores inexistent, apareixen com element comú.

S'incorporen múltiples estratègies comercials per impulsar el consum i vendre més, cupons, regals, bons, etc. Especialistes “en ti” i elements similars van inundar els espais socials per ajudar-nos a ser uns bons consumidors. El sistema de més èxit fou el de la venda a crèdit i així tothom va quedar ben endeutat, fins a dia d'avui.

La publicitat s'ha de comunicar, per tant, té una relació estretíssima amb els mitjans de comunicació, siguin del tipus que siguin. El combustible que mou els motors dels mitjans és la publicitat. I, al mateix temps, la publicitat malda per formar part de qualsevol nou mitjà que aparegui. Al final, això dóna lloc a una concentració mediàtica en mans de poques empreses que controlen el sector.

Tot plegat em fa pensar en allò que deia un vell adagi, Donde no hay publicidad resplandece la verdad. Per alguns, als qui la veritat és una cosa relativa, això deu ser un fet intranscendent. Als que pensem que la veritat és un fet important, ens empipa força més.

1Jeremy Rifkin. El fin del trabajo. Paidós. Barcelona 2010.