La societat xarxa

Manuel Castells¹ ens ofereix una proposta teòrica sobre com evolucionarà la societat humana. Segons ell, anem cap a una societat xarxa que serà resultat de potenciar la informació i la comunicació. Una societat formada per una xarxa de xarxes, sense un centre rector sinó amb nodes, punts d'intersecció, que es connecten entre sí i gestionen la informació que reben i elaboren. La importància d'un node ve determinat per la seva capacitat d'interactuar amb els altres.

Ens diu Castells que, això, més que una novetat és, en realitat, un retorn al que la vida sempre ha procurat. La vida és una xarxa de connectivitat que les societats humanes havíem redirigit a una estructura lineal, jeràrquica, que ha obeït sempre als interessos d'unes elits.

La dificultat que tenien les xarxes de relació per vèncer aquesta dinàmica venia donada pels límits que l'estructura els atorgava. La microelectrònica permet trencar aquests límits i eixamplar el seu camp de domini gràcies a tres aspectes fonamentals que van resultat potenciats amb el seu adveniment: la flexibilitat, l'adaptabilitat i la capacitat de supervivència. La comunicació i la informació esdevenen ubiqües, i això permet que les unitats socials interactuïn en qualsevol moment i espai.

Ens diu Castells: “...si podemos confiar en los datos historicos, todas las sociedades conocidas se han basado en la información y el conocimiento como fuentes de poder, riqueza y significado.”, per tant, això vol dir que sempre hem estat en una societat del coneixement i la comunicació, és inevitable. I després: ”la información no tiene mucho valor en sí misma sin el conocimiento para recombinarla con un propósito”. El que ara ha canviat és la dimensió i força del procés.

Les xarxes tenen una inclinació natural a la globalitat, la societat xarxa és, doncs, una estructura global. La societat industrial va necessitar de l'electricitat per a poder organitzar-se, i la societat xarxa ha necessitat de la informatització al seu torn. Ni l'una ni l'altre van ser universals d'avui per demà. De fet, la bretxa digital actual segueix essent un dels factors que alenteix aquest procés. La inclusió o exclusió dins de les xarxes de comunicació són un bon exponent de la rellevança estructural de cada territori particular.

La interacció entre cultures tindrà validesa donat el procés amb que interactuïn més que el contingut de què disposin. El procés es fonamenta en la xarxa, i això és el que caldria potenciar. El procés ens enreda positivament, els continguts ens poden enredar negativament. 

Enredem-nos, doncs, positivament per aconseguir una societat millor.

1Castells, Manuel (ed.). La sociedad red: una visión global. Alianza Editorial. Madrid 2006.

TIC, TAC, TEP

Llegeixo a La Vanguardia d'avui (26 de maig), com no en l'edició online, un article on se'ns diu que Internet ens està canviant el cervell. Després del titular i l'exposició de les idees que li donen peu, se'ns exposen unes idees que defensen el contrari. Està clar que les noves tecnologies donen lloc a controvèrsies i opinions absolutament oposades i, a més, molt radicals. Des dels defensors absoluts fins als detractors més recalcitrants.

Són un problema les noves tecnologies? Com amb tota tecnologia el problema no és inherent a ella mateixa sinó a l'ús que se'n faci. Respecte al canvi exposat hem de reconèixer que, ben mirat, qualsevol cosa que fem ens canvia el cervell.

Dolors Reig, especialista en psicologia social i les noves tecnologies, ens dóna una visió interessantíssima sobre l'ús de les noves tecnologies i la seva influència. Ens diu que les dades són el petroli del segle XXI. Els individus connectats esdevenen uns individus amb característiques noves. Els cercles socials de la xarxa alimenten els nostres cervells. La web ompla un excedent de sociabilitat. La web ens sociabilitza i ens relliga amb els demés. Els nostres esquemes mentals es fan del que veiem, aprenem per imitació, i a la web el que fem és veure'ns. Així, resulta que les xarxes socials ens enreden, també, en el sentit positiu.

Segons Reig, les xarxes socials ens tornen a la nostra natural sociabilitat. Si en un principi les relacions es restringien a la plaça del poble, avui, després de l'aparició de la premsa, la televisió, la ràdio, els blogs, les webs, etc., retornem a fer el mateix a un nivell de molt més gran abast.

Les noves tecnologies ens permeten recuperar la interactivitat en la transmissió d'informació, el poder de la col·laboració entre éssers humans. Coneixement i gestió col·laborativa, compartir en definitiva, permeten, o han de permetre aviat, generar un procés de dissonància cognitiva amb el que descobrim que allò que se'ns diu a través dels mitjans no lliga amb el que realment sabem, que aprenem, en definitiva, ens comuniquem entre tots plegats. Les estructures tradicionals de comunicació queden obsoletes i el ciutadà comença a poder dir la seva. Amb la tecnologia 2.0 el món esdevé molt més objectivable.

Això serà positiu en la mesura que l'evolució de les TIC, tecnologies de la informació i la comunicació, ens dugui a les TAC, tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement, i finalment a les TEP, tecnologies de l'empoderament i la participació.

En qualsevol cas, les noves plataformes de comunicació donen lloc a nous valors i a canvis en la psicologia social, en les relacions humanes. L'avenir d'una nova era que Gustavo Matias¹ anomena infolític.

1Campo Vidal, Manuel. Motors de transformació del mapa de la comunicació. UOC. Barcelona 2010.

Comunicant publicitat

La societat de consum no ha estat un fet espontani amb el que ens hem trobat. Ha calgut molts esforços a fi d'arribar-hi. Especialment uns esforços que es posen de relleu al principi del segle XX.

Els empresaris i economistes s'adonen llavors que el benefici del capitalisme sols pot sorgir en una societat que consumeix a dojo. És a dir, en un consumidor sempre insatisfet. La prosperitat econòmica es basava, es basa, en la creació organitzada d'una societat insatisfeta. Va ser en aquest moment que apareix el màrqueting com element cabdal de qualsevol empresa¹.

L'objectiu del màrqueting és senzill, generar necessitats i així, després, poder satisfer-les. La publicitat va passar de proposar una informació descriptiva dels productes a emetre reclams de caire emotivista i d'estatus. La moda, quelcom fins aleshores elitista i minoritari, va fer acte de presència de manera destacada en el mercat de qualsevol article, tot quedava passat de rosca ben de pressa, a banda de començar a produir productes obsolescents. Això era ser modern. Els objectes van començar a tenir cognom. Les marques, una cosa fins aleshores inexistent, apareixen com element comú.

S'incorporen múltiples estratègies comercials per impulsar el consum i vendre més, cupons, regals, bons, etc. Especialistes “en ti” i elements similars van inundar els espais socials per ajudar-nos a ser uns bons consumidors. El sistema de més èxit fou el de la venda a crèdit i així tothom va quedar ben endeutat, fins a dia d'avui.

La publicitat s'ha de comunicar, per tant, té una relació estretíssima amb els mitjans de comunicació, siguin del tipus que siguin. El combustible que mou els motors dels mitjans és la publicitat. I, al mateix temps, la publicitat malda per formar part de qualsevol nou mitjà que aparegui. Al final, això dóna lloc a una concentració mediàtica en mans de poques empreses que controlen el sector.

Tot plegat em fa pensar en allò que deia un vell adagi, Donde no hay publicidad resplandece la verdad. Per alguns, als qui la veritat és una cosa relativa, això deu ser un fet intranscendent. Als que pensem que la veritat és un fet important, ens empipa força més.

1Jeremy Rifkin. El fin del trabajo. Paidós. Barcelona 2010.

A més mitjans, menys informació

Ens enreden els mitjans?

No hi ha res a afegir, sols veure el vídeo!

El cuarto poder. Los medios en la sociedad de la información.
Tres y un perro.

De l'entropia al caos

L'energia no és crea ni es destrueix. La quantitat total roman constant. L'entropia, la quantitat final d'energia utilitzada en un sistema (i per tant ja inútil) sempre augmenta. Al final, un sistema on l'entropia augmenti al límit acabarà finint. Una visió determinista que té sols una direcció.

Aquesta visió de determinisme causal es transformarà després, gràcies a l'evolució de les idees científiques, en probabilístic, i l'entropia acaba essent considerada una mida del desordre. Més entropia més desordre dins d'un sistema donat. En aquesta concepció, l'ordre, tot i possible, tindria una probabilitat petita. La possibilitat de disminuir l'entropia a través d'un ésser imaginari que generés ordre, ordenes els elements del sistema, sols seria possible si aquest ésser tinguera informació sobre aquests elements.

El resultat final d'això és que la informació té una incidència real en la disminució de l'entropia, o en l'augment de l'ordre, al menys tant o més que l'acció de l'ésser. De tot plegat en sorgeixen dues teories al respecte, a saber: Informació i entropia són oposades, és a dir, més informació menys entropia, o informació i entropia són el mateix. Segons la primera idea, defensada per Leon Brillouin, a més informació més possibilitats tindrem de disminuir l'entropia, segons la segona, defensada per Claude Shanon, a més informació, més caos, massa informació genera desordre, per tant, més entropia¹. Sembla que Shanon tenia força raó.

El caos esdevé quan tot és nou. El contingut d'informació absoluta d'un missatge augmenta a mesura que els elements es fan més improbables. La quantitat màxima d'informació qualificable és transmesa per un missatge que és en part sorprenent i en part previsible.

Finalment sembla que la informació és aliada del desordre. Podem definir la informació com el contingut mesurable d'un missatge o d'un senyal. La informació, al capdavall, sols serveix d'alguna cosa si la podem qualificar, i per qualificar-la ens cal un context, quelcom que és una construcció i no un fet donat. El control del context té una enorme implicació en la qualificació de la informació.

I això és el que fan els mitjans, controlar el context a fi que la informació signifiqui, adopti la qualitat, del que els convé.

1  Joan Campàs. www.auradigital.net/web/Historia-i-art/Historia-de-l-art-/-Postmodernitat/

Sant Google

 La xarxa d'Internet és un maremàgnum d'informació extraordinari, ens cal algun programa cercador, navegador, per a poder trobar allò que pretenem trobar. Google és el motor de cerca més gran i més usat arreu del món. Segons Vikipèdia ens pot fer navegar per més de vuit mil milions de pàgines web.

Amb tantes pàgines segur que hi ha coincidències de temari, el que fa hi hagi d'haver necessàriament una selecció, una tria, i se'n prioritzin unes sobre altres. Clar que, quins criteris segueix a l'hora de dur-nos a un lloc o un altre? En teoria, les més sol·licitades surten primer, però...

Avui és noticia als mitjans que, segons la Comissió Europea de Competència. Google pot estar fent servir una posició de força i abús a l'hora de fer això. Una pràctica que va en contra de la llibertat dels usuaris i dels ciutadans, i com no de la informació veraç. El diari Público, en l'edició digital d'avui, ho ressenya així: ”Una de las prácticas que preocupan a Bruselas es que, en las búsquedas que hacen los usuarios, Google muestra sus propios servicios verticales de forma preferencial, en detrimento de los de sus competidores”.

Res de nou, ja sabem que en això dels mitjans la manipulació està a l'ordre del dia. El que em crida l'atenció en la noticia és que sembla que Microsoft ha estat en alguna ocasió una de les empreses demandants contra Google per pràctiques de monopoli!  

Microsoft criticant el monopoli. Qui ho havia de dir!

 

D'enciclopèdies

 

En múltiples ocasions els humans han intentat recollir en un sol cos de continguts tot el saber de la humanitat. Les enciclopèdies i els diccionaris han sigut el resultat d'aquest interès. La més famosa, tot i que no la primera, és sens dubte l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert. Un projecte que comença privadament i acaba essent una qüestió d'estat, tant que s'acabarà anomenant Encyclopédie Française.

Després han sorgit moltes enciclopèdies que volen ser un recull del saber. Avui Internet ha fet que moltes quedin obsoletes, o siguin inviables econòmicament (fa ben poc la famosa Enciclopèdia Britànica ha decidit deixar d'editar-se en paper i tenir sols l'edició digital). Quelcom similar al que passa amb la premsa impresa, el món digital desbanca progressivament a l'imprès, al menys en el que a noticies i enciclopèdies té a veure.

A Internet el fenomen de les enciclopèdies té en la Wikipedia, que es denomina a sí mateixa com enciclopèdia lliure, un representant d'enorme pes que ha desbancat a totes les demés. Tot i que la majoria de professors ens diuen als estudiants que tinguem cura amb les consultes a la wikipedia per la manca de rigor, no és menys cert que la immensa majoria de nosaltres, i amb tota seguretat d'ells, ens hi adrecem possiblement a diari. En ella hi trobem més de vint milions d'articles en més de dos-cents idiomes. Val a dir que, les diferents versions, és a dir edicions en distints idiomes, tenen una qualificació diferent segons la crítica, així l'edició en anglès té una valoració molt positiva, en canvi l'espanyola deixa més que desitjar. Tot i que pretén tenir un punt de vista neutral no sempre s'aconsegueix i les discussions són inevitables. Amb tot, la seva política de millora fa que els artiles mai siguin definitius i puguin ser revisats constantment.

Creada al 2001 en només deu anys ha esdevingut un fenomen a la xarxa essent un dels llocs web més visitats de tots. Com sempre, alguns països temorosos del coneixement, com ara Xina, han bloquejat l'accés a algunes de les seves pàgines.

Es rellevant el seu impacte en els mitjans, alguns diaris extreuen les seves noticies de la wiki sense contrastar la informació ni fer cap investigació. Alguna crítica també fa incís en la relació que bona part dels administradors, que s'ocupen de gestionar els continguts, tenen amb empreses multinacionals i capitalistes que els fa ser parcials i conservadors (una altra manera de control).

No es pot negar el valor de l'enciclopèdia en línia però segurament li fa falta algun mecanisme que permeti tenir un filtre més gran i efectiu de les falses informacions i les manipulacions a què es veu sotmesa.

Amb tot, en molts aspectes resulta summament útil i de ben segur seguirem consultant-la.

La realitat del món

La nostra societat es caracteritza per ser una societat de consum. La immensa majoria de les persones consumim de manera acrítica allò que altres ens subministren, sigui això menjar, moda o informació. En la informació el cas és especialment greu ja que conforma les idees que es mouen i com cal resoldre els conflictes en els que estem immersos.

El menjar en mal estat es sol retirar del consum per no perjudicar la salut de les persones, però no passa igual amb les informacions “basura”. Crítiques no contrastades, falsedats, noticies interessades, mentides, impostures composen sobremanera el ventall de les noticies que arriben a la ciutadania.

Un dels periodistes amb més prestigi que hi ha hagut als darrers temps, Riszard Kapuscinski¹, ja va fer notar que els mitjans no reflecteixen la realitat del món. De fet, a bona part del planeta els mitjans no informen de res, perquè no hi són o perquè, si hi són, sols serveixen com a divertiment. La multiplicació dels mitjans de comunicació ha tingut com a conseqüència la fi del periodisme d'investigació i el fet de convertir la informació en mercaderia on, com no pot ser d'altra manera, el que prima és el benefici.

Aquest benefici ha fet que el capital fluís cap als mitjans, quelcom que anteriorment no es produïa de manera tan notable. Així, avui, els directors de les grans agències de noticies són economistes i no periodistes.

La mercantilització de la informació ha fet que els mecanismes de veridificació i control quedessin arraconats. Les informacions són noticia no perquè tinguin importància en sí, sinó per la notorietat que els mitjans els atorguen. Així, mentre es diuen banalitats que venen, altres fets importants que passen arreu queden en la més absoluta ignorància. Els sistemes moderns de comunicació, les TIC, fan que el periodista perdi autonomia i estigui sotmès a tot hora i a tot arreu a les directrius dels qui controlen els mitjans.

El resultat de tot plegat és que la història ha esdevingut telefalsificada. La humanitat resulta cada dia més depenent d'aquesta falsificació esbombada a tort i a dret. Si la dictadura fa servir la censura la democràcia fa servir la manipulació i qui rep les conseqüències sempre són els mateixos, la ciutadania.

Segons Kapuscinski una part de la culpa és de la pròpia ciutadania, que resta presa de la seva manca de gust, d'una inèrcia de demanda d'escombraries informatives, ja que a pesar de tot, també hi han mitjans i professionals compromesos, hi ha informació veraç i hi ha programes fets sota una reflexió profunda i sòlida.

Cal anar-los a buscar, però.

1Riszard Kapuscinski. Reflejan los media la realidad del mundo? Le Monde Diplomatique, juliol-agost de 1999.

Biopoder

El principal propòsit del poder és perpetuar-se, i per a tal fi, empra tot els mitjans que té al seu abast. Els mitjans de comunicació són fonamentals per a generar una opinió pública favorable que legitimi la seva existència. Però no sols es manipulen les mentalitats i les disposicions que regulen la vida i el pensament sinó que, com bé va assenyalar M. Foucault, també és regula el cos i les disposicions més biològiques. El que ell va anomenar biopoder.

El biopoder s'interessa més pel control del cos i de les emocions dels individus que no dels aspectes més relacionats amb la polís. Allò biològic acaba essent considerat un element polític. El poder deixa de ser coercitiu per a esdevenir productiu, un fet indissociable de la societat capitalista. Ja no es regula allò social institucionalment sinó emocionalment. No es tracta tant d'exercir la llibertat sinó el control.

El poder es dedica a gestionar la realitat i disciplinar les poblacions perquè siguin i pensin tal i com al poder li interessa, no als individus. Així, apareix la multitud i l'estadística com a element valoratiu que desbanquen a l'individu i als drets polítics. Com assenyala R. Alcoberro¹: “La política de tipus neoliberal no busca colonitzar un espai físic, sinó conformar/disciplinar les ments i els cossos dels individus”. El resultat final d'això és que res del que passa és espontani. Acabem tenint una societat d'éssers domesticats.

La veritat i la mentida sobre el món ens venen donats, són construïts, pel poder de torn. Democràcia i totalitarisme és donen la mà en aquesta realitat. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper destacat en tot aquest fet al emetre i proposar la realitat que al poder li convé. 

1R. Alcoberro. Aproximació al concepte de biopolítica. http://www.alcoberro.info/planes/biopolitica4.html

El paper manipulador

Són moltes les persones i pensadors que confirmen el paper manipulador que els mitjans de comunicació tenen en el tractament de la informació. I quan parlem de manipulació inevitablement parlem de manipulació política. Com bé diu J. C. Monedero: “En aquest context parlar de llibertat d'expressió és un sarcasme”. Les xarxes socials, els mitjans alternatius, que no estan vinculades als interessos de les gran corporacions, són l'única salvaguarda de la possibilitat d'una informació veraç.

Acumulació excessiva?

El coneixement humà, un fet acumulatiu, ha anat creixent de manera exponencial al llarg dels temps. Segons alguns càlculs han existit uns cent mil milions d'humans, set mil milions dels quals viuen avui, tots contribuint a expandir el coneixement del món. Hi ha hagut tres grans esdeveniments que han empès enormement aquest desenvolupament, l'escriptura, la impremta i Internet. L'aparició de l'escriptura fou un fet cabdal en l'acumulació del saber, ja que permetia fixar-lo fent innecessària la presència dels interlocutors i, alhora, reflexionar de manera més acurada sobre el que es volia dir. La impremta va fer més fàcil la còpia (això que avui per molts és un delicte) i la distribució i Internet ha donat un impuls insospitat a la transmissió de dades i informacions arreu.

Des de l'aparició de l'escriptura, s'han escrit al voltant de cent trenta milions de llibres. No està gens malament, segurament ens durà una estoneta llegir-los tots (al ritme d'un cada dia, al voltant de tres-cents setanta mil anys). I sembla que avui, en sols uns pocs anys, serem capaços de doblar aquest número. Clar que no tots són una font de coneixement o saber, n'hi deu haver una bona pila que són narracions, banalitats, mentides, falsedats, coses intranscendents, o simplement recopilació de dades sense valor. Fa no fa el mateix que trobem a la xarxa d'avui. Serviria d'alguna cosa llegir-los tots?

Borges va imaginar la biblioteca de Babel, una biblioteca que, tot i finita, tenia una vastitud enorme, i on el seu ordenament caòtic feia inútil cercar-hi res. Bé, certament no és el mateix a Internet i el món actual de la producció i enregistrament de coneixements, però si resulta impactant la dificultat d'abastar tot aquest gruix de textos i imatges que ens envolten i poder-ne extreure coneixement. Un es pot quedar enredat per camins sense sortida i, el pitjor de tot, sense adonar-se'n.

Això ens du a la que s'ha anomenat "La societat de la ignorància". Dins d'aquest maremàgnum d'informació un es troba sol per intentar esbrinar quina i què és la informació rellevant i vàlida. Les possibilitats de la xarxa ens posen el món als peus. Biològicament el nostre cervell segueix sent el mateix que el dels humans de fa milers d'anys. Reconstruir un discurs enfront de tanta informació és molt difícil. La informació ens supera, i això pot donar lloc al desànim i l'abandó. La ultra especialització que ha atiat el món contemporani és negativa, convé empènyer la interdisciplinarietat per a assolir un millor coneixement del món.

Francis Bacon deia que el coneixement és poder, després Hobbes va distingir entre coneixement filosòfic (fruit del raciocini) i coneixement empíric (hi ha una poma a la taula). El coneixement empíric no du a res, el filosòfic ens permet esbrinar les conseqüències dels actes que emprenem. Una cosa és saber que va existir Sòcrates i una altra què deia, quin era el seu pensament. Les dades nues serveixen de ben poc.

Per tant, l'educació ens hauria de conduir a saber què fer amb les dades i no a acumular-ne.

Els filtres de la teranyina

Hi ha filtres que afecten la informació que ens arriba. El control de pensament no és exclusiu dels països totalitaris, com Corea del Nord o altres afins. Ningú és capaç, o són molt poques les persones que poden, de prendre decisions ben informades, és a dir, sempre depenem dels mitjans i dels periodistes perquè ens expliquin quina és la veritat i què cal fer. Per dir-nos, en definitiva, com són els fets.

En un món ideal seriem un poble crític on les idees es discutirien i a través del diàleg podríem arribar a conclusions pertinents. Però la realitat és una altra. Encara que a la immensa majoria de governs se'ls ompla la boca parlant de democràcia, el poder depèn sempre d'un cert ordre polític i social, i per a aquest ordre la democràcia és una amenaça. Així, els mitjans, font d'informació del poble, sempre són un element controlat per part del poder per poder controlar l'opinió del poble

La informació es distorsiona per qüestions sistèmiques que ajuden a les elits, i es genera una onada que s'amplifica i es manté per sí mateix. Els mitjans mai són imparcials. En un sistema guiat pel mercat la propaganda i la publicitat que ajuda als qui controlen el mercat és inevitable. Els mitjans serveixen als seus amos i no al poble. Els mitjans, que inevitablement tenen uns propietaris, són renuents a que aparegui quelcom que contradigui els interessos dels propietaris. Però ho són d'una manera subtil i discreta.

Segons Chomsky i Herman¹ hi ha cinc filtres bàsics en els mitjans de comunicació:

1º- El diner, les ingents fortunes són les propietàries de les grans cadenes de difusió d'informació, televisió i premsa, i sols permeten passar allò que els interessa. Certament hi ha blogs i hi ha Internet, que suposadament són lliures, però la seva incidència, ara per ara, encara no té la rellevància que tenen les grans cadenes d'informació.

2º- La publicitat, els mitjans privats fonamenten bona part dels seus ingressos i pressupostos en la publicitat, el que els abarateix però, també, els fa més atents a les necessitats dels qui s'anuncien que a les del públic. La informació rellevant pel public no convé. Coses inquietants o complexes, d'importància social, canvien l'humor del públic i el fan menys dòcil i àvid a la compulsió comercial. Per tant, més que informar el que es fa és entretenir. La informació es fa concisa, relativa a la imperiositat de l'anunci.

3º- Les fonts d'on sorgeixen les informacions, gairebé sempre solen ser oficials, governamentals o sistemes de mercat lligats a grans mitjans (les grans agències de noticies) que donen informació parcial però faciliten als mitjans la cerca de dades per omplir els seus editorials, sempre donen informacions esbiaixades.

4º- Flux o reaccions negatives per part de les elits, governants i/o persones de rellevància social criticant els qui surten del guió, per mitja de cartes, aparicions públiques i alineaments amb els mitjans.

5º- L'anticomunisme. Fins no fa gaire el més important però, avui, substituït per altres com l'antiterrorisme o l'antidroga. En tot cas, creuades de caire apocalíptic que impulsen idees com ara la seguretat nacional, o la defensa de la democràcia. Sempre signifiquen acabar coartant les llibertats cíviques i/o la ingerència en els afers d'altres països.

No es tracta d'un gran complot, sinó d'un control subtil. Uns filtres que si bé no estan tots alhora sí estan tots d'alguna manera i cal tenir-los en compte per a saber que, els mitjans, només ens diuen una part de la història.

Chomsky, Noam; Herman, Edward S. (1988). Los guardianes de la libertad. Crítica. Barcelona 2009.

1

El que ens fa humans

Per Aristòtil, el que ens feia humans, és a dir, ens distingia dels animals, era la capacitat de raonar, en canvi, per Rousseau, el que ens faria humans seria la capacitat de ser lliures. Els animals són com són i no hi ha volta de full, una espècie animal és igual avui a com ho era fa deu mil anys, té unes funcionalitats biològiques que desenvolupa el més que pot i prou. Els humans, en canvi, podem canviar i, així, tornar-nos més imbècils del que érem. O no, també hi cap tornar-nos millors. En qualsevol cas, el que està clar és que canviem, no el nostre funcionament biològic o patològic, fisiològic, però sí la nostra comprensió del món i el nostre funcionament intel·lectual i social. Vet aquí la cultura com a motor d'aquest procés.

Quin mecanisme fem servir per aquest canvi? Inevitablement ens dirigim cap a un model. De la mateixa manera que una planta es dirigeix al sol per a poder desenvolupar les seves potencialitats com a planta, els humans ens emmirallem en altres humans a fi de desenvolupar les potencialitats que ens permet el fet de ser humans, és a dir, de ser lliures. En base al que altres humans han fet i han dit, o sigui la societat en què creixem, és com ens fem a nosaltres mateixos. La societat és quelcom que ja ens ve donat i ens fa. La cosa és, això que ens ve donat, ens permet fer-nos en llibertat? Ens permet emancipar-nos com a éssers humans? O ens fa més imbècils?

La llibertat consisteix en la possibilitat de triar, i per que això pugui ser cal, d'una banda haver après a discernir, i de l'altra, tenir opcions diverses, en cas contrari, la tria és impossible. Si el sistema en què vivim no ens ofereix aquestes possibilitats no estem vivint dins d'un sistema social que possibiliti desenvolupar-nos com a éssers humans.

De tot això es desprèn que és de summa importància què se'ns està trameten culturalment, quines opcions se'ns estan donant, en què ens emmirallem, en què ens podem emmirallar i, per tant, que els canals per on aquest gruix d'informació ens arriba no impedeixin el fet de ser humans, o sigui, lliures.

Enredats

Els mitjans de comunicació han esdevingut part substancial del món en què vivim. En què vivim nosaltres, els occidentals, ja que, de fet, la majoria de la població mundial encara en resta exclosa (i tot fa pensar que la bretxa digital inevitablement augmentarà, a no ser que es resolgui la pobresa i la igualtat d'oportunitats, quelcom que és lluny de ser una realitat). Les tecnologies informàtiques han donat lloc a la WWW (xarxa ampla mundial) que ha ocupat un lloc preferent en gairebé tots els àmbits de la societat generant un creixement exponencial de la comunicació. El resultat és que estem enredats en la xarxa informativa vulguem o no.

Però la comunicació digital té una doble façana, per una banda permet l'accés a una immensa quantitat de dades i alhora dificulta treure l'entrellat de la veritat que aquestes vehiculen.

Si be és cert que vivim en la societat de la informació, també ho és que estar informat no significa necessàriament coneixement. Es pot informar de coses que són mentides, trivialitats, supersticions, banalitats, amb la mateixa facilitat que es comunica coneixement, ciència, veritat, saber. El coneixement seria aquell estat que permet mantenir una relació realista i racional amb la realitat, un esperit crític i la capacitat d'emancipació dels individus, és a dir, de pensar pel seu compte, i de pensar bé.

El coneixement és necessari per a resoldre les contingències que el món ens posa al davant, a la feina, a la vida, a les relacions, etc. Per contra, estem envoltats de persones, algunes d'elles amb molt poder, que tenen una veritable manca de coneixement, tot i que, això sí, podem dir que estan molt informades. Un poder que, al menys en teoria, es pretén emani del poble, de la massa, de l'opinió pública. Una opinió que es forma en base a la informació que rep. I el poder, que ho sap, controla tot el que pot el que arriba al poble. Kant remarcava en el seu opuscle Sobre la pau perpetua, que aquesta sols seria possible en un món on el poble estigues ben il·lustrat. És a dir, tingués coneixement.

Si volem assolir coneixement la informació necessita un filtre entre veritat o mentida, les xarxes socials estan plenes d'ambdues. Potser no podem assolir una veritat absoluta, però sí podem percebre la mentida absoluta. La informació ens enreda en la seva teranyina de dades, tant per bé com per mal. Seria bo saber discernir-ho i estar enredats en el sentit positiu, de lligam, d'unió, i deixar d'estar-ho en el negatiu, d'engany. Per assolir això no hi ha altre remei que fer una recerca del que els mitjans de comunicació ofereixen i generen als seus consumidors, a la massa, els ciutadans, el poble, o sigui tots nosaltres. Una investigació que el paradigma de Lasswell¹ explicita clarament: Qui diu què, per quins canals, a qui i amb quins efectes.

Aquí un enllaç a una reflexió de Mario Bunge sobre tot això. 

1VVAA. Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. UOC .Barcelona 2010.