La societat xarxa

Manuel Castells¹ ens ofereix una proposta teòrica sobre com evolucionarà la societat humana. Segons ell, anem cap a una societat xarxa que serà resultat de potenciar la informació i la comunicació. Una societat formada per una xarxa de xarxes, sense un centre rector sinó amb nodes, punts d'intersecció, que es connecten entre sí i gestionen la informació que reben i elaboren. La importància d'un node ve determinat per la seva capacitat d'interactuar amb els altres.

Ens diu Castells que, això, més que una novetat és, en realitat, un retorn al que la vida sempre ha procurat. La vida és una xarxa de connectivitat que les societats humanes havíem redirigit a una estructura lineal, jeràrquica, que ha obeït sempre als interessos d'unes elits.

La dificultat que tenien les xarxes de relació per vèncer aquesta dinàmica venia donada pels límits que l'estructura els atorgava. La microelectrònica permet trencar aquests límits i eixamplar el seu camp de domini gràcies a tres aspectes fonamentals que van resultat potenciats amb el seu adveniment: la flexibilitat, l'adaptabilitat i la capacitat de supervivència. La comunicació i la informació esdevenen ubiqües, i això permet que les unitats socials interactuïn en qualsevol moment i espai.

Ens diu Castells: “...si podemos confiar en los datos historicos, todas las sociedades conocidas se han basado en la información y el conocimiento como fuentes de poder, riqueza y significado.”, per tant, això vol dir que sempre hem estat en una societat del coneixement i la comunicació, és inevitable. I després: ”la información no tiene mucho valor en sí misma sin el conocimiento para recombinarla con un propósito”. El que ara ha canviat és la dimensió i força del procés.

Les xarxes tenen una inclinació natural a la globalitat, la societat xarxa és, doncs, una estructura global. La societat industrial va necessitar de l'electricitat per a poder organitzar-se, i la societat xarxa ha necessitat de la informatització al seu torn. Ni l'una ni l'altre van ser universals d'avui per demà. De fet, la bretxa digital actual segueix essent un dels factors que alenteix aquest procés. La inclusió o exclusió dins de les xarxes de comunicació són un bon exponent de la rellevança estructural de cada territori particular.

La interacció entre cultures tindrà validesa donat el procés amb que interactuïn més que el contingut de què disposin. El procés es fonamenta en la xarxa, i això és el que caldria potenciar. El procés ens enreda positivament, els continguts ens poden enredar negativament. 

Enredem-nos, doncs, positivament per aconseguir una societat millor.

1Castells, Manuel (ed.). La sociedad red: una visión global. Alianza Editorial. Madrid 2006.

TIC, TAC, TEP

Llegeixo a La Vanguardia d'avui (26 de maig), com no en l'edició online, un article on se'ns diu que Internet ens està canviant el cervell. Després del titular i l'exposició de les idees que li donen peu, se'ns exposen unes idees que defensen el contrari. Està clar que les noves tecnologies donen lloc a controvèrsies i opinions absolutament oposades i, a més, molt radicals. Des dels defensors absoluts fins als detractors més recalcitrants.

Són un problema les noves tecnologies? Com amb tota tecnologia el problema no és inherent a ella mateixa sinó a l'ús que se'n faci. Respecte al canvi exposat hem de reconèixer que, ben mirat, qualsevol cosa que fem ens canvia el cervell.

Dolors Reig, especialista en psicologia social i les noves tecnologies, ens dóna una visió interessantíssima sobre l'ús de les noves tecnologies i la seva influència. Ens diu que les dades són el petroli del segle XXI. Els individus connectats esdevenen uns individus amb característiques noves. Els cercles socials de la xarxa alimenten els nostres cervells. La web ompla un excedent de sociabilitat. La web ens sociabilitza i ens relliga amb els demés. Els nostres esquemes mentals es fan del que veiem, aprenem per imitació, i a la web el que fem és veure'ns. Així, resulta que les xarxes socials ens enreden, també, en el sentit positiu.

Segons Reig, les xarxes socials ens tornen a la nostra natural sociabilitat. Si en un principi les relacions es restringien a la plaça del poble, avui, després de l'aparició de la premsa, la televisió, la ràdio, els blogs, les webs, etc., retornem a fer el mateix a un nivell de molt més gran abast.

Les noves tecnologies ens permeten recuperar la interactivitat en la transmissió d'informació, el poder de la col·laboració entre éssers humans. Coneixement i gestió col·laborativa, compartir en definitiva, permeten, o han de permetre aviat, generar un procés de dissonància cognitiva amb el que descobrim que allò que se'ns diu a través dels mitjans no lliga amb el que realment sabem, que aprenem, en definitiva, ens comuniquem entre tots plegats. Les estructures tradicionals de comunicació queden obsoletes i el ciutadà comença a poder dir la seva. Amb la tecnologia 2.0 el món esdevé molt més objectivable.

Això serà positiu en la mesura que l'evolució de les TIC, tecnologies de la informació i la comunicació, ens dugui a les TAC, tecnologies de l'aprenentatge i el coneixement, i finalment a les TEP, tecnologies de l'empoderament i la participació.

En qualsevol cas, les noves plataformes de comunicació donen lloc a nous valors i a canvis en la psicologia social, en les relacions humanes. L'avenir d'una nova era que Gustavo Matias¹ anomena infolític.

1Campo Vidal, Manuel. Motors de transformació del mapa de la comunicació. UOC. Barcelona 2010.

Comunicant publicitat

La societat de consum no ha estat un fet espontani amb el que ens hem trobat. Ha calgut molts esforços a fi d'arribar-hi. Especialment uns esforços que es posen de relleu al principi del segle XX.

Els empresaris i economistes s'adonen llavors que el benefici del capitalisme sols pot sorgir en una societat que consumeix a dojo. És a dir, en un consumidor sempre insatisfet. La prosperitat econòmica es basava, es basa, en la creació organitzada d'una societat insatisfeta. Va ser en aquest moment que apareix el màrqueting com element cabdal de qualsevol empresa¹.

L'objectiu del màrqueting és senzill, generar necessitats i així, després, poder satisfer-les. La publicitat va passar de proposar una informació descriptiva dels productes a emetre reclams de caire emotivista i d'estatus. La moda, quelcom fins aleshores elitista i minoritari, va fer acte de presència de manera destacada en el mercat de qualsevol article, tot quedava passat de rosca ben de pressa, a banda de començar a produir productes obsolescents. Això era ser modern. Els objectes van començar a tenir cognom. Les marques, una cosa fins aleshores inexistent, apareixen com element comú.

S'incorporen múltiples estratègies comercials per impulsar el consum i vendre més, cupons, regals, bons, etc. Especialistes “en ti” i elements similars van inundar els espais socials per ajudar-nos a ser uns bons consumidors. El sistema de més èxit fou el de la venda a crèdit i així tothom va quedar ben endeutat, fins a dia d'avui.

La publicitat s'ha de comunicar, per tant, té una relació estretíssima amb els mitjans de comunicació, siguin del tipus que siguin. El combustible que mou els motors dels mitjans és la publicitat. I, al mateix temps, la publicitat malda per formar part de qualsevol nou mitjà que aparegui. Al final, això dóna lloc a una concentració mediàtica en mans de poques empreses que controlen el sector.

Tot plegat em fa pensar en allò que deia un vell adagi, Donde no hay publicidad resplandece la verdad. Per alguns, als qui la veritat és una cosa relativa, això deu ser un fet intranscendent. Als que pensem que la veritat és un fet important, ens empipa força més.

1Jeremy Rifkin. El fin del trabajo. Paidós. Barcelona 2010.

A més mitjans, menys informació

Ens enreden els mitjans?

No hi ha res a afegir, sols veure el vídeo!

El cuarto poder. Los medios en la sociedad de la información.
Tres y un perro.

De l'entropia al caos

L'energia no és crea ni es destrueix. La quantitat total roman constant. L'entropia, la quantitat final d'energia utilitzada en un sistema (i per tant ja inútil) sempre augmenta. Al final, un sistema on l'entropia augmenti al límit acabarà finint. Una visió determinista que té sols una direcció.

Aquesta visió de determinisme causal es transformarà després, gràcies a l'evolució de les idees científiques, en probabilístic, i l'entropia acaba essent considerada una mida del desordre. Més entropia més desordre dins d'un sistema donat. En aquesta concepció, l'ordre, tot i possible, tindria una probabilitat petita. La possibilitat de disminuir l'entropia a través d'un ésser imaginari que generés ordre, ordenes els elements del sistema, sols seria possible si aquest ésser tinguera informació sobre aquests elements.

El resultat final d'això és que la informació té una incidència real en la disminució de l'entropia, o en l'augment de l'ordre, al menys tant o més que l'acció de l'ésser. De tot plegat en sorgeixen dues teories al respecte, a saber: Informació i entropia són oposades, és a dir, més informació menys entropia, o informació i entropia són el mateix. Segons la primera idea, defensada per Leon Brillouin, a més informació més possibilitats tindrem de disminuir l'entropia, segons la segona, defensada per Claude Shanon, a més informació, més caos, massa informació genera desordre, per tant, més entropia¹. Sembla que Shanon tenia força raó.

El caos esdevé quan tot és nou. El contingut d'informació absoluta d'un missatge augmenta a mesura que els elements es fan més improbables. La quantitat màxima d'informació qualificable és transmesa per un missatge que és en part sorprenent i en part previsible.

Finalment sembla que la informació és aliada del desordre. Podem definir la informació com el contingut mesurable d'un missatge o d'un senyal. La informació, al capdavall, sols serveix d'alguna cosa si la podem qualificar, i per qualificar-la ens cal un context, quelcom que és una construcció i no un fet donat. El control del context té una enorme implicació en la qualificació de la informació.

I això és el que fan els mitjans, controlar el context a fi que la informació signifiqui, adopti la qualitat, del que els convé.

1  Joan Campàs. www.auradigital.net/web/Historia-i-art/Historia-de-l-art-/-Postmodernitat/

Sant Google

 La xarxa d'Internet és un maremàgnum d'informació extraordinari, ens cal algun programa cercador, navegador, per a poder trobar allò que pretenem trobar. Google és el motor de cerca més gran i més usat arreu del món. Segons Vikipèdia ens pot fer navegar per més de vuit mil milions de pàgines web.

Amb tantes pàgines segur que hi ha coincidències de temari, el que fa hi hagi d'haver necessàriament una selecció, una tria, i se'n prioritzin unes sobre altres. Clar que, quins criteris segueix a l'hora de dur-nos a un lloc o un altre? En teoria, les més sol·licitades surten primer, però...

Avui és noticia als mitjans que, segons la Comissió Europea de Competència. Google pot estar fent servir una posició de força i abús a l'hora de fer això. Una pràctica que va en contra de la llibertat dels usuaris i dels ciutadans, i com no de la informació veraç. El diari Público, en l'edició digital d'avui, ho ressenya així: ”Una de las prácticas que preocupan a Bruselas es que, en las búsquedas que hacen los usuarios, Google muestra sus propios servicios verticales de forma preferencial, en detrimento de los de sus competidores”.

Res de nou, ja sabem que en això dels mitjans la manipulació està a l'ordre del dia. El que em crida l'atenció en la noticia és que sembla que Microsoft ha estat en alguna ocasió una de les empreses demandants contra Google per pràctiques de monopoli!  

Microsoft criticant el monopoli. Qui ho havia de dir!

 

D'enciclopèdies

 

En múltiples ocasions els humans han intentat recollir en un sol cos de continguts tot el saber de la humanitat. Les enciclopèdies i els diccionaris han sigut el resultat d'aquest interès. La més famosa, tot i que no la primera, és sens dubte l'Encyclopédie de Diderot i D'Alembert. Un projecte que comença privadament i acaba essent una qüestió d'estat, tant que s'acabarà anomenant Encyclopédie Française.

Després han sorgit moltes enciclopèdies que volen ser un recull del saber. Avui Internet ha fet que moltes quedin obsoletes, o siguin inviables econòmicament (fa ben poc la famosa Enciclopèdia Britànica ha decidit deixar d'editar-se en paper i tenir sols l'edició digital). Quelcom similar al que passa amb la premsa impresa, el món digital desbanca progressivament a l'imprès, al menys en el que a noticies i enciclopèdies té a veure.

A Internet el fenomen de les enciclopèdies té en la Wikipedia, que es denomina a sí mateixa com enciclopèdia lliure, un representant d'enorme pes que ha desbancat a totes les demés. Tot i que la majoria de professors ens diuen als estudiants que tinguem cura amb les consultes a la wikipedia per la manca de rigor, no és menys cert que la immensa majoria de nosaltres, i amb tota seguretat d'ells, ens hi adrecem possiblement a diari. En ella hi trobem més de vint milions d'articles en més de dos-cents idiomes. Val a dir que, les diferents versions, és a dir edicions en distints idiomes, tenen una qualificació diferent segons la crítica, així l'edició en anglès té una valoració molt positiva, en canvi l'espanyola deixa més que desitjar. Tot i que pretén tenir un punt de vista neutral no sempre s'aconsegueix i les discussions són inevitables. Amb tot, la seva política de millora fa que els artiles mai siguin definitius i puguin ser revisats constantment.

Creada al 2001 en només deu anys ha esdevingut un fenomen a la xarxa essent un dels llocs web més visitats de tots. Com sempre, alguns països temorosos del coneixement, com ara Xina, han bloquejat l'accés a algunes de les seves pàgines.

Es rellevant el seu impacte en els mitjans, alguns diaris extreuen les seves noticies de la wiki sense contrastar la informació ni fer cap investigació. Alguna crítica també fa incís en la relació que bona part dels administradors, que s'ocupen de gestionar els continguts, tenen amb empreses multinacionals i capitalistes que els fa ser parcials i conservadors (una altra manera de control).

No es pot negar el valor de l'enciclopèdia en línia però segurament li fa falta algun mecanisme que permeti tenir un filtre més gran i efectiu de les falses informacions i les manipulacions a què es veu sotmesa.

Amb tot, en molts aspectes resulta summament útil i de ben segur seguirem consultant-la.