Els mitjans de comunicació han esdevingut part substancial del món
en què vivim. En què vivim nosaltres, els occidentals, ja que, de
fet, la majoria de la població mundial encara en resta exclosa (i
tot fa pensar que la bretxa digital inevitablement augmentarà, a no
ser que es resolgui la pobresa i la igualtat d'oportunitats, quelcom
que és lluny de ser una realitat). Les tecnologies informàtiques
han donat lloc a la WWW (xarxa ampla mundial) que ha ocupat un lloc
preferent en gairebé tots els àmbits de la societat generant un
creixement exponencial de la comunicació. El resultat és que estem
enredats en la xarxa informativa vulguem o no.
Però la comunicació digital té una doble façana, per una banda
permet l'accés a una immensa quantitat de dades i alhora dificulta
treure l'entrellat de la veritat que aquestes vehiculen.
Si be és cert que vivim en la societat de la informació, també ho
és que estar informat no significa necessàriament coneixement. Es
pot informar de coses que són mentides, trivialitats, supersticions,
banalitats, amb la mateixa facilitat que es comunica coneixement,
ciència, veritat, saber. El coneixement seria aquell estat que
permet mantenir una relació realista i racional amb la realitat, un
esperit crític i la capacitat d'emancipació dels individus, és a
dir, de pensar pel seu compte, i de pensar bé.
El coneixement és necessari per a resoldre les contingències que el
món ens posa al davant, a la feina, a la vida, a les relacions, etc.
Per contra, estem envoltats de persones, algunes d'elles amb molt
poder, que tenen una veritable manca de coneixement, tot i que, això
sí, podem dir que estan molt informades. Un poder que, al menys en
teoria, es pretén emani del poble, de la massa, de l'opinió
pública. Una opinió que es forma en base a la informació que rep.
I el poder, que ho sap, controla tot el que pot el que arriba al
poble. Kant remarcava en el seu opuscle Sobre la pau perpetua,
que aquesta sols seria possible en un món on el poble estigues ben
il·lustrat. És a dir, tingués coneixement.
Si volem assolir coneixement la informació necessita un filtre entre
veritat o mentida, les xarxes socials estan plenes d'ambdues. Potser
no podem assolir una veritat absoluta, però sí podem percebre la
mentida absoluta. La informació ens enreda en la seva teranyina de
dades, tant per bé com per mal. Seria bo saber discernir-ho i estar
enredats en el sentit positiu, de lligam, d'unió, i deixar
d'estar-ho en el negatiu, d'engany. Per assolir això no hi ha altre
remei que fer una recerca del que els mitjans de comunicació
ofereixen i generen als seus consumidors, a la massa, els ciutadans,
el poble, o sigui tots nosaltres. Una investigació que el paradigma
de Lasswell1
explicita clarament: Qui diu què, per quins canals, a qui i amb
quins efectes.
Aquí
un enllaç a una reflexió de Mario
Bunge sobre tot això.
1VVAA.
Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat. UOC
.Barcelona 2010.
